dimarts, 25 de desembre del 2012

SOMBRAS, en el Diario.es, El Diari de la Solidaritat

Publico este artículo en  Catalunya Plural, de El Diario.es,

En este último trimestre del año muchas personas han intentado llegar de forma desesperada a Europa. Algunas han saltado la valla de Melilla y otros han emprendido un viaje muy arriesgado en patera. Algunas han dejado su vida en el camino y otros han conseguido su objetivo a un precio muy alto.
La tragedia se hace más grande aún cuando se piensa en lo que les espera en su destino anhelado.
Decía Edward Said que el exilio es algo curiosamente cautivador cuando se piensa, pero terrible de experimentar. Es una grieta imposible de cicatrizar que se impone entre un ser humano y su lugar natal. Nunca, decía, se puede superar su esencial tristeza.
Pensar en el propio exilio (autoexilio, si se quiere) es un lujo. La verdad es que la mayoría de estas personas vivirán una pesadilla eterna. Sus expectativas y deseos obtendrán una sonora bofetada de la realidad.
Si aún no han tenido la ocasión, los animo a que vean el extraordinario documental de Oriol Canals: 'Sombras'. (pincha aquí para ir a su web) Un magnífico acercamiento a las vidas de un grupo de personas, todos hombres negros, inmigrantes, la mayoría de ellos indocumentados, que malviven en el pueblo de Alcarràs (Lleida).
Esta película ha merecido los elogios de algunos medios franceses. He leído excelentes críticas aparecidas en Le Monde, Le Canard Enchainé y La-Croix, y he visto también la entrevista que le realizaron al director en France 24. Y me consta que otros medios de ese mismo país han hablado también de este filme de forma muy elogiosa.
En nuestro país, en cambio, no se ha producido ninguna reacción. Ninguna crítica. Y me gustaría contribuir a deshacer este silencio.
Oriol Canals nos ha dado una magnífica oportunidad para seguir de cerca a algunas de estas personas que en su día franquearon la valla de Melilla, cruzaron a pie buena parte de África, viajaron en una patera hasta territorio español y perdieron amigos por el camino y compañeros de viaje, pensando que acabarían encontrando una vida digna.
No era fácil conseguir acercarse a ellos como lo ha hecho este realizador. Se trata de personas que desconfían, que se sienten perseguidas, que quieren mantener su dignidad callando y no llorando y denunciando que son víctimas de una de las injusticias más grandes ... Su trabajo paciente, un total de siete años, ha dado un magnífico resultado: consigue mostrarnos a la persona que hay detrás del inmigrante indocumentado.
Y con el corazón compungido le escuchas decir a una de estas personas que aquí, en Europa, al contrario de lo que pensaban, hay lista de espera. No es llegar y despegar. Se trata de llegar y esperar. Otro de estos hombres le dice al director que la vida es aquello que tú haces. "Tú, por ejemplo, has encontrado tu forma de vida haciendo películas. Pero yo no tengo ningún tipo de vida. Yo no hago nada".
Vivir esperando, deambulando sin saber a dónde ir, qué hacer, buscando, pensando, sin poder dejar de hacerlo, en la gran decepción europea, en la familia que dejaron atrás, en los muertos que se quedaron en alguna parte del desierto o en el fondo del mar, en los documentos que deben reunir para intentar legalizar su situación, en los contratos falsos que deben pagar... Éste es el destino de muchas de las personas que lograron su objetivo de entrar en Europa.
Algunos de ellos acceden a sentarse delante de la cámara y hablar a sus familias. Casi todos ellos se refieren en un momento u otro a Dios. Es él quien dispone las cosas y él quien puede cambiar su situación. Sorprende en un primer momento, pero a medida que los vas escuchando entiendes que si no tuvieran fe en Dios, en la trascendencia, hubieran enloquecido por el efecto de la rabia, la nostalgia, el rechazo y la injusticia.
El filme es magnífico porque consigue tratar con mucha dignidad a sus protagonistas, no cae en el victimismo, nos muestra la complejidad de unas personas que viven en los márgenes y que han entendido que no hay salida, que su viaje les ha llevado a un lugar difícil, agreste, pero, sorprendentemente, se mantienen de pie y no dejan de luchar.
Y si ellos no han perdido la esperanza, no lo hagamos nosotros. Vean este filme para aprender algo de estas sombras con las que nos topamos a diario. Yo sigo impactado.
Somos muchos los que venimos diciendo desde hace un tiempo que, si aceptamos el maltrato y la exclusión de los inmigrantes, estamos abonando el terreno para que algún día nos toque a nosotros también. Y, efectivamente, esta crisis nos está demostrando que la gran mayoría de la población es vulnerable. La pobreza ha dejado de sernos ajena.

Trailer del film.
                                          OMBRES
En aquest darrer trimestre de l'any moltes persones han intentat arribar de forma desesperada a Europa. Algunes han saltat la tanca de Melilla i d'altres han emprès un viatge molt arriscat en pastera. Algunes han deixat la seva vida pel camí i d'altres han aconseguit el seu objectiu a un preu molt alt.
La tragèdia es fa més gran encara quan es pensa en allò que les espera en el seu destí anhelat.
Deia Edward Said que l'exili és quelcom curiosament captivador quan s'hi pensa, però terrible d'experimentar. És una clivella impossible de cicatritzar que s' imposa entre un ser humà i el seu lloc natal. Mai, deia, no es pot superar la seva essencial tristesa.
Pensar en el propi exili (autoexili, si es vol) és un luxe. La gran veritat és que la majoria d'aquestes persones viuran un etern malson. Les seves expectatives i desitjos obtindran una sonora bufetada de la realitat.
Si encara no han tingut l'ocasió, els animo a que vegin l'extraordinari documental d'Oriol Canals: Sombras. Un magnífic apropament a les vides d'un grup de persones, totes elles homes negres, immigrants, la majoria d'ells indocumentats, que malviuen en el poble d'Alcarràs (Lleida).
Aquesta pel.lícula ha merescut els elogis d'alguns mitjans francesos. He llegit excel.lents crítiques aparegudes a Le Monde, Le Canard Enchainé i La-Croix i he vist  també l'entrevista que li van realitzar al director a France 24. I em consta que altres mitjans d'aquest mateix país han parlat també d'aquest film de forma molt elogiosa.
Al nostre país, en canvi, no s'ha produït cap reacció. Cap crítica. I m'agradaria contribuir a desfer aquest silenci.
Oriol Canals ens ha donat una magnífica oportunitat per seguir de prop algunes d'aquestes persones que en el seu dia van franquejar la tanca de Melilla, van creuar a peu bona part de l'Àfrica, van viatjar en una pastera fins territori espanyol i van perdre amics pel camí i companys de viatge, pensant que acabarien trobant una vida digna.
No era fàcil aconseguir apropar-se a ells com ho ha fet aquest realitzador. Es tracta de persones que desconfien, que se senten perseguides, que volen mantenir la seva dignitat callant i no plorant i denunciant que son víctimes d'una de les injustícies més grans... El seu treball pacient, un
total de set anys, ha donat un magnífic resultat: aconsegueix mostrar-nos les persones que hi ha darrera de l'immigrant indocumentat. I amb el cor compungit li escoltes dir a una d'aquestes persones que aquí, a Europa, al contrari del que es pensaven, hi ha llista d'espera.
No és arribar i enlairar-se. Es tracta d'arribar i esperar. Un altre d'aquests homes li diu al director que la vida és allò que tú fas. “Tu, per exemple, has trobat la teva forma de vida fent pel.lícules. Però jo no tinc cap tipus de vida. Jo no faig res”.
Viure esperant, deambulant sense saber on anar, què fer, buscant, pensant, sense poder deixar de fer-ho, en la gran decepció europea, en la família que van deixar enrere, en els morts que es van quedar en alguna part del desert o en el fons del mar, en els documents que han de reunir per intentar legalitzar la seva situació, en el contractes falsos que han de pagar... Aquest és el destí de moltes de les persones que van aconseguir el seu objectiu d'entrar a Europa.
Alguns d'ells accedeixen a seure davant de la càmera i parlar a les seves famílies. Gairebé tots ells fan referència en un moment o un altre a Déu. És ell qui disposa les coses i ell qui pot canviar la seva situació. Sorprèn en un primer moment, però a mesura que els vas escoltant entens que si no tinguessin fe en Déu, en la transcendència, haguessin embogit per l'efecte de la ràbia, la nostàlgia, el rebuig i la injustícia.
El film és magnífic perquè aconsegueix tractar amb molta dignitat als seus protagonistes, no cau en el victimisme, ens mostra la complexitat d'unes persones que viuen en els marges i que han entès que no hi ha sortida, que el seu viatge els ha portat a un lloc difícil, agrest, però, sorprenentment, es mantenen dempeus i no deixen de lluitar.
I si ells no han perdut l'esperança, no ho fem nosaltres. Vegin aquest film per aprendre alguna cosa d'aquestes ombres amb les que ens topem diàriament. Jo segueixo impactat.
Som molts els que venim dient des de fa un temps que, si acceptem el maltractament i l'exclusió dels immigrants, estem abonant el terreny perquè algun dia ens toqui a nosaltres també. I, efectivament, aquesta crisi el que ens està demostrant és que la gran majoria de la població som vulnerables. La pobresa ha deixat de ser-nos aliena.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada