diumenge, 29 abril de 2012

MIRADES CREUADES EN ALACANT: ¿Por qué un hombre que se llama Saïd escibe en catalán? Porque un Saïd puede ser catalán y europeo

El ciclo de escritores "Mirades Creuades" se propone indagar, en primer lugar, entorno a la información sociocultural que contiene el texto narrativo, teatral y poético; en este sentido, presentaremos el libro Prácticas de la Antopología Literaria. Prosa, Teatro y Poesía, de José Luis Caramés y Dulcinea Tomás. Asimismo, para completar esta introducción a la antropología literaria, contaremos como autores invitados con Abderrahman El Fathi (Tetuán, 1964) y Saïd el Kadaoui Moussaoui (Beni Sidel, 1975). Abordaremos así un fenómeno artístico y textual que ocurre en el Mediterráneo, cuyo origen y trayectoria (migraciones) tiene a África como referente omnipresente. Con estas participaciones, pretendemos dar a conocer las escrituras hispánica y catalana que se realizan tanto en Marruecos como en Cataluña, como fruto de los procesos migratorios, ejemplificadas en las obras de estos escritores, y que suponen la convergencia entre el mundo hispánico, catalán y el magrebí.
La presencia de los mencionados autores nos permitirá analizar las relaciones de las literaturas, española, catalana y francesa, con la literatura magrebí, tanto por lo que se refiere a temática como a la producción y recepción de los textos.
 Un català de soca-rel, gairebé (Un catalán de pura cepa, casi) no es sólo el subtítulo de la novela de Saïd El Kadaoui Moussaoui, también es su intento de definir su propia identidad y el eje de su última novela, donde expone su visión “desde la periferia”.

Este escritor y psicólogo, de origen marroquí, que vive desde hace muchos años en Cataluña y que escribe en catalán y castellano, ha participado hoy en el encuentro de Miradas Cruzadas, que se ha celebrado en el Salón de Grados de la Facultad de Filosofía y Letras de la UA, con la presencia de la vicerrectora de Extensión Universitaria, Josefina Bueno.


El Kadaoui Moussaui ha explicado el complejo camino hacia la construcción de su propia identidad, una identidad que él ha definido como “porosa”. “No es fácil ser marroquí en Cataluña, en Europa, en España”, ha dicho Saïd El Kadaoui Moussaui, quien, no obstante, ha rechazado el victimismo porque “La mirada de los otros te esclaviza y también te puede ayudar”.


Para él, su identidad comporta “nacer en un sitio, vivir en otro y amar los dos”. Por eso, ha lamentado los “extremos;: del burka a Le Pen”. Estos extremos, ha lamentado, “son los que condicionan los debates y ocupan los titulares”.


“¿Por qué un hombre que se llama Saïd escibe en catalán?. Porque un Saïd puede ser catalán y europeo”, ha dicho él. Desde su punto de vista, éste es el reto del cara al presente y al futuro”, el de aceptar que las identidades no son ideas cerradas y que pueden ser múltiples.


Por estos motivos, este escritor es “casi catalán” porque en este “casi” él encuentra “connotaciones más positivas que negativas”. La frase, que toma del libro El Buda de los suburbios, de Hannif Koureshi, es para él “una ventana que da aire fresco” porque la identidad “no ha de ser una sola cosa, un bloque de hormigón”, sino que se construye. Este “casi es algo que queda pendiente siempre y te permite continuar siendo”.


Esta posición, según ha dicho, la mirada “desde la periferia” permite ver “mejor el mundo, reensarlo”.


Todas estas ideas en torno a la identidad se han reflejado en el libro Cartes al meu fill. Un català de soca-rel, gairebé, escrito de forma “mabale, irónica”, pero también con una cierta “amargura”

                    

dimecres, 25 abril de 2012

PRESENTACIÓ DE "EL MAL ÁRABE" A UNESCOCAT

Avui he tingut el goig de participar a la presentació del llibre de Moncef Marzouki, "El Mal Árabe. Entre las dictaduras y los integrismos" a  Unescocat, acompanyat de Miquel A. Esomba, Director del Centre, de la periodista Cristina Mas, del professor de la UAB, Jaume Botell, i de Joaquín Vergés, de l'associació AMISI. Un llibre que Marzouki va escriure fa 8 anys i que Asimétrica Editorial va decidir editar poc abans que Marzouki fos nomenat president de Tunísia.

Jaume Botell ha definit el llibre de Marzouki, com un treball molt honest. Cristina Mas, que torna demà passat a Tunísia, ens ha explicat la seva experiència de com es va viure la caiguda de Ben Alí, el que sentien els joves i no tan joves, homes i dones, que sortien al carrer, i ens ha donat el seu punt de vista sobre el veritables reptes de la transició i del debat equívoc que es fa sobre l'islamisme. Jo he parlat de com em va entusiasmar aquest llibre quan el vaig llegir fa anys en francès, he agraït a l'Olga, l'editora que hagi respectat a la traducció l'aire original, he intentat transmetre la meva experiència dels viatges al Marroc que he copsat la vitalitat de la societat i els canvis que s'hi produeixen. També he explicat la necessitat que els joves d'origen magribí que són a Catalunya puguin conèixer aquestes realitats del Magrib i els canvis polítics socials, visibles o més soterrats, que s'hi donen.
Abans de passar a les intervencions del públic, ha tancat les intervencions de la taula Joaquín Vergés, que ha fet una descripció de la situació i els canvis del Món Àrab des del Magreb al Marshik i els països del Golf.




DEMÀ PARTICIPO A ALACANT AL CICLE "MIRADES CREUADES"

Mañana participo en el ciclo "Mirades Creuades", "Miradas Cruzadas" de la Universidad d'Alicant.
Link
CONFERÈNCIA A ALACANT, 26 D'ABRIL
Facultat de Filosofia i Lletres, Saló de Graus, a les 10h.
 Clica aquí per obrir el programa

TERTÚLIA A COMRÀDIO, SANT JORDI, LLIBRES I SOLIDARITAT

Dilluns, dia de Sant Jordi, vaig concloure el dia participant a la tertúlia de la COM sobre llibres i solidaritat. 
La darrera hora del “TotsxTots” d’aquest dia de Sant Jordi, l’hem volgut dedicar a la literatura, a la creativitat solidària. Us recomanem els llibres dels cinc convidats que ens acompanyen, ara, a la tertúlia dels dilluns, per parlar de llibres, activisme i solidaritat. Són: Lali Sandiumenge, autora de “Guerrillers del teclat”. Ana Basanta, autora de “Líban desconegut”. Saïd el Kadaoui, autor de “Cartes al meu fill. Un català de soca-rel, gairebé”. I Jaume Capdevila “Kap”, que és un dels “45 dibuixants contra la crisi” que han fet “Enfoteu-vos-en! Humor indignat”.

Link del programa, clica per entrar i escoltar.
 

AVUI PRESENTACIÓ DE "EL MAL ÁRABE" A UNESCO CATALUNYA



Avui, dimecres 25,  intervinc a la presentació del llibre "El mal árabe" de Moncef Marzouki (actual president de Tunísia) amb Miquel A. Esomba, del Centre UNESCO, Cristina Mas, del diari ARA, Jaume Botell, professor de la UAB, i Santiago Alba Rico.
Lloc: UNESCO Catalunya, Nàpols, 346, Barcelona. A les 18 hores

dijous, 19 abril de 2012

"LÍMITES Y FRONTERAS" EN EL ESTUDIO SOBRE LITERATURAS AFRICANAS, DE SELENA NOBILE,


Ir al PDF, aquí. 
 LITERATURAS AFRICANAS ENTRE TRADICIONES Y MODERNIDADES.
Selena Nobile
selenanobile@gmail.com
selenanobile@tiscali.it
El ‘brote’ de civilización a través de la obra migrante de Saïd El Kadaoui y de Amara Lakhous
En mi ponencia voy a proponer un análisis comparado de la obra “migrante” del escritor marroquí Saïd El Kadaoui y del argelino Amara Lakhous. Utilizo el término “migrante” para indicar a esos autores que de la periferia se han mudado al centro y desde allí escriben utilizando los idiomas “coloniales”. En el caso específico, escriben respectivamente en castellano y en italiano. El fenómeno de la literatura migrante es bastante reciente en países como España e Italia, ya que son países mediterráneos que sólo en los últimos treinta años se han convertido en países acogedores de migrantes. Saïd El Kadaoui y Amara Lakhous cuestionan cómo hay que cruzar las dos culturas sin aniquilar.(Continua leyendo en "més informació")

diumenge, 15 abril de 2012

SIGNATURA DE LLIBRES I XERRADA A BARCELONA ELS DIES 18 I 23, I CONFERÈNCIA EL 26 A ALACANT


                               
Dimecres 18 d'abril a les 19h
Cartes al meu fill. Un català de soca-rel, gairebé de Saïd el Kadaoui Moussaoui
Xerrada amb la presència de l'autor.

Organitza: Biblioteca Horta-Can Mariner, Casal de Gent Gran d'Horta i Centre Cívic Matas i Ramis.
Lloc: Sala d'actes Pep Muntanyès de la Biblioteca Horta-Can Mariner
C. Vent 1 (Incripcions a la 2a planta de la Biblioteca)

                         

SIGNATURA DE LLIBRES EL DILLUNS 23 D'ABRIL, SANT JORDI A BARCELONA
De 16 a 17 h – La Central (Rambla Cat. – Mallorca) 
De 18 a 19 h – Proa (Rambla Cat. – Rosselló)

CONFERÈNCIA A ALACANT, 26 D'ABRIL
 Facultat de Filosofia i Lletres, Saló de Graus, a les 10h.
 Clica aquí per obrir el programa

DIMECRES 25 INTERVINC A LA PRESENTACIÓ D'EL MAL ÁRABE DE M. MARZOUKI  


 Dimecres 25 d'abril intervinc a la presentació del llibre "El mal árabe" de Moncef Marzouki (actual president de Tunísia) amb Miquel A. Esomba, del Centre UNESCO, Cristina Mas, del diari ARA, Jaume Botell, professor de la UAB, i Santiago Alba Rico.
Lloc: UNESCO Catalunya, Nàpols, 346, Barcelona. A les 18 hores

divendres, 13 abril de 2012

MEZCLÉMONOS, artículo de hoy en El Periódico

La mejora de la convivencia

¡Mezclémonos!

El contacto con los inmigrantes musulmanes nos mostrará más similitudes que diferencias con ellos

Viernes, 13 de abril del 2012  


 

SAID EL KADAOUIEl mundo musulmán ya hace mucho tiempo que está haciendo su particular travesía del desierto. Hace algo más de un año, en Túnez comenzó un cambio que, a mis ojos, ya no tiene freno. La primavera árabe ha hecho emerger a la superficie lo que se cocía en el interior. Una parte de la población musulmana es muy conservadora, otra es conservadora –no puede ser de otra manera en unos países con unos índices de analfabetismo estratosféricos y unos gobiernos que han alimentado la ignorancia y el miedo de los pueblos– y una pequeña parte –pero nada despreciable y cada vez mayor porque son sociedades jóvenes, inquietas y conectadas al mundo– quiere que la religión no sea determinante en sus vidas, un espacio común laico y, sobre todo, la instauración de la democracia en sus países.
 EL PODER, en la mayoría de estos países, ha instrumentalizado la religión, el islam. No parece nada consciente de que la avaricia es uno de los pecados que más condena su religión y se dedica a acumular riqueza para sí y a sojuzgar al resto de la población. Los mismos países que controlan nuestras vidas a través del petróleo y nos quieren hacer creer que son amigos son los principales exportadores de un islam tamizado por el odio y la destrucción. Este islam duro, combativo, fanático, es el camino que algunos jóvenes eligen para dar salida a su odio, su rabia y sus celos. No soportan ser miembros de una comunidad de perdedores. Esta es la cuestión. Es muy difícil sentirse orgulloso de ser musulmán en nuestro tiempo. Ser musulmán significa ser habitante de unos países que no destacan por su cultura y su amor a la ciencia sino por su miseria y por sus gobiernos corruptos, que ponen todos los impedimentos para que la gente pueda tener una vida digna.
 Afortunadamente, allí donde hay gente, hay lucha. Los que conocemos de forma directa algunos de estos países (en mi caso, Marruecos) ya sabíamos que en el fuero interno de estas sociedades hay ansia de cambio. Estos días, el Rif, la zona de Marruecos de donde provengo, ha dejado de ver en la emigración la solución a su falta de oportunidades y de esperanza y, por fin, está reclamando a las autoridades que dejen de pisarla, que ya no soporta más la corrupción endémica ni que su idioma, el amazic, seadespreciado y que quiere un futuro. La gente del Rif ahora ya sabe que buena parte de los emigrantes que marcharon a Europa, por mucho que en verano se presenten con sus mejores galas y coches, viven en guetos y que sus hijos tienen menos oportunidades de progresar que en Marruecos.
 En Europa tenemos un problema con el islam. No queremos aceptar que es la religión y/o una de las culturas de muchos europeos. Ya decía Edward Said en 1981 que es completamente denigrante cómo se ha ido equiparando sistemáticamente el islam al fanatismo y el terrorismo. Se ha contribuido de forma activa a que muchos musulmanes no se sientan cómodos en Europa. La exclusión no explica por sí sola que un joven decida convertirse en un terrorista, pero sí que contribuye a que algunos jóvenes vean en el salafismo (y derivados) una ideología fuerte que puede darles una identidad fuerte.
 ¿Qué hacer? Mi opinión es que el mundo musulmán debe enfrentarse a sus propios monstruos y dejar de señalar a Occidente como la causa del todos sus males. Túnez, Egipto, Yemen, Libia, Siria, Marruecos... han iniciado un camino muy esperanzador (lamentablemente, hay muchas víctimas). En Europa (y en el resto del mundo) nos hace falta una visión más compleja de la identidad de las personas. Ni la identidad ni las culturas son estáticas. Tienen una lógica histórica, admiten los cambios y las contradicciones.

 EN EL CASO de los inmigrantes musulmanes y de sus hijos y nietos es importante tener en cuenta que, como dice la teoría psicológica self dialogic de Hermans, la construcción identitaria está influenciada por relaciones frecuentemente asimétricas entre el país de acogida y el de origen, así como las experiencias de racismo, de discriminación y de othering (ver en el otro la diferencia que lo aleja de nosotros, incluso llegando a exagerarla). Hay que intentar hacer menos perniciosa esta asimetría (dando una visión más compleja de la realidad de los países de origen), luchar contra el racismo, la discriminación y la xenofobia, dejar de estigmatizar al islam y los musulmanes y favorecer el contacto entre las personas para darnos cuenta de que tenemos más similitudes que diferencias.
 En Catalunya me gustaría que personajes como el imán de Terrassa u otro imán que denigre a las mujeres, a los cristianos o a los homosexuales no sean considerados los interlocutores de una comunidad más heterodoxa de lo que se piensa, que nadie se atribuya la representación de esta comunidad, que no todos los musulmanes somos creyentes y devotos y que pasáramos del discurso de que los musulmanes no se mezclan –como dijo Jordi Pujol a Jordi Évole en el avance de la entrevista a La Sexta que publicó el Cuaderno del Domingo – a ver la otra parte de la realidad: la mezcla está aquí. Y lo dice alguien que sabe de lo que habla.

  Psicólogo y escritor
   Link artículo en El Periódico

dimecres, 11 abril de 2012

EL MEU AMIC SAID, L'ACTUAL FRANCESC CANDEL (article al Diari de Girona)

Divendres 27 de gener de 2012 



 
JORDI SERRANO M'he llegit el llibre de Said El KadaouiCartes al meu fill. Un català de soca-rel, gairebé. Said va néixer a Beni Sidel, a Nador, Marroc, el 1975; és psicòleg i autor de diversos llibres. Estem assistint a la irrupció d'una generació de persones nouvingudes, els altres nous catalans, amb una preparació i bagatge impressionants que ens poden servir de brúixola davant dels dubtes que ens poden generar situacions i problemes nous. Fem-ne un tastet: "El que fa més por de la persona diferent no és la seva diferència, sinó que s'assembli a nosaltres. Reconèixer això voldria dir que avui ets tu foraster, però demà ho podria ser jo". De fet, demà pots ser tu mateix. Alguns fins i tot ens sentim estrangers a casa nostra, no només als de fora els "toca mirar el món des dels marges", de marges n'hi ha de moltes menes: lloc de naixença, de classe social, emocionals, sexuals, intel·lectuals, polítics, psicològics, etc.
He rigut quan explica que al seu pare -musulmà- li van fer un regal: dues ampolles de vi i un pernil de pota negra. En Said hi fa reflexions sobre la reacció del seu pare, jo sobre la patològica incultura del país. Mira que se'n poden arribar a regalar de coses!
Reconforta reafirmar idees que semblen no existir en la nostra vida pública: "La lluita per les llibertats individuals i per la igualtat de drets és patrimoni del món i en tots els seus racons es poden trobar persones valentes que han lluitat i lluiten encara per aconseguir que es respectin. No és patrimoni d'Occident." Com si a occident no hi hagués hagut la Inquisició o l'holocaust, per exemple.
Normalment aquí quan parlem de diversitats ho fem amb una barreja de paternalisme o pretesa superioritat malentesa, en canvi Said ens diu que "deixem-nos de multiculturalitats, interculturalitats, diversitats i centrem-nos en la justícia social". Correcte, ja que si no es pot "confondre el respecte a la diversitat amb la pèrdua de drets individuals". Arribem a l'absurd de pensar que hem de respectar atacs als drets humans. És bona la reflexió que ens fa que "ja no es parla de lleis naturals. Ara es parla de cultures. A la merda la cultura!". També coincideixo amb ell que "un món sense vels de cap mena seria millor", però encara hi ha molts tipus de vel, a més dels de roba, especialment el de la indignitat humana, el del racisme en la ments de molts catalans.
És veritat com ens diu Said que d'una manera o altra tots som immigrants, però alerta que qui més mal ens fa sempre no són els "altres" sinó els "nostres". Em sento mil vegades més a prop del Said nascut a Beni Sidel que de la major part de veïns de la meva escala. És el meu germà, el nou Francesc Candel.

dimarts, 10 abril de 2012

LÍMITES Y FRONTERAS, EL MEU PRIMER LLIBRE


MI NOVELA: LÍMITES Y FRONTERAS, Ed Milenio, 2008

Perder la razón es franquear el límite que separa la cordura de la locura. Es ser un extranjero para uno mismo. Emigrar, cambiar de país, es ser un extranjero en una tierra que hay que convertir en propia. Límites y fronteras es una novela que intenta indagar en la condición de extanjero. Ismaïl, su protagonista, sufre un brote psicótico que requiere de un ingreso en una clínica psiquiátrica. Allí descubrirá que su ataque de locura es la oportunidad que le brinda la vida para conocerse e integrar todas sus pertenencias y sueños en una sola identidad

 Pròleg de l'Ignasi Riera, Clica aquí



Prólogo

EL  SENTIDO  DE  UN VIAJE
 El ‘viaje’ es uno de los referentes incuestionables de la literatura universal. Religiones, filosofías y creencias aluden al viaje del ser humano que no es, en definitiva, más que un viajero en tránsito en una tierra de paso. O el náufrago de un mar al que algunos llamarán ‘Mare Nostrum’ pero que, como decía el poeta: ‘es el morir’. Ulises, el héroe homérico, fértil en recursos, viaja para regresar a Itaca, su patria. El viaje no será fácil:  todo tipo de tempestades, algunas en forma de tentación, le alejarán de su objetivo. Los caminos de mar y tierra confunden al peregrino al que un cielo sin estrellas –y el hambre y el desaliento y la desesperación- tratan de disuadir de su objetivo.  El viaje suele convertirse un metáfora trágica de la aventura humana. Pues bien: la novela de Saïd El Kadaoui Moussaoui es el relato tenso, hondo, de un doble viaje, interior y exterior, de alguien que no sabe si llegará alguna vez a la tierra prometida.
 Tras una noche de descontroles encadenados, Ismaïl, que se ha proclamado entre euforias etílicas como ‘el Che de los bereberes’, despierta en una Clínica psiquiátrica preguntando: ‘¿Dónde está mi madre?’ Arremete a quienes quieren reternerlo. Le tienen que sedar hasta que le aclaran que ha sido víctima de un brote psicótico con delirios de grandeza. No lo entiende. No entiende nada: ‘Me sentía como un niño indefenso que no encontraba un papá que le explicara las cosas’. Le atenaza la frustración. Y la sensación de claustrofobia ‘insufrible, cuando sentía que mi vida había pasado a depender de otras manos’: ‘¡Me siento humillado!’, decía al rechazar a la persona que le hablará y le escuchará, el doctor Jorge, que le va a aplicar, durante dos años azarosos, la terapia de la palabra. Pronto Ismaïl se sitúa (aunque nunca de forma definitiva), en su nuevo espacio: ‘empecé a ver en qué consistía esto de estar loco. No, no es una enfermedad como otras (…) La locura es una enfermedad del cuerpo, pero sobre todo del alma’.

El odio, que a lo largo de su vida le ha ayudado a huir de su sentimiento de inferioridad por el hecho de saberse extranjero, le acerca a David, el artista loco, con el que traba amistad: ‘lo que nos unió fue el hecho de ser dos locos fascinados por la locura’. Fascinados, también, por la muerte, como recordaba David: ‘cuando abría los ojos, lo que veía era  tan deprimente, que sólo pensaba en la muerte’. Junto a la palabra locura, en la novela adquieren relieve palabras como sexo, celos, infancia, desesperación. El protagonista recuerda sus muchos enamoramientos infantiles, frustrados, en ocasiones, por su condición de extranjero. Se ha enamorado de Mónica. Y Mónica le corresponde. Pero el entorno de la clase imposibilitan este amor. Y tienen que dejarlo. Se lo explica Albert:  ‘sabes que te queremos un montón. Pero para el resto, tú eres un moro. ¿Y cómo va a salir un moro con Mónica?’ Ismaïl se debate, una vez y otra, sobre el sentido de su doble ‘nacionalidad’, en la que aspira a sentirse cómodo. Pero se le impone la realidad de extranjero en todas partes. De ‘alienado’, en el sentido literal de la expresión marxista. Se lo explicará así en la última entrevista de despedida a don Jorge: ‘Me recibió siendo el príncipe de los bereberes y me despediré de usted siendo un amazig que se siente europeo, que quiere tanto como odia a Marruecos y que se siente siempre sin propiedad porque cree que ser emigrante es alejarse irremediablemente no sólo de una tierra sino de un trocito de lo que uno es’
Si, como toda persona que viaja recuerda con nostalgia –o con rencor-  sus orígenes, siente la necesidad de agarrarse a una referencia sólida: que será la escritura y la palabra. Le decía el Dr. Jorge que, a medida que iba entrando en la palabra, su cuerpo necesitaba menos miligramos de pastillas. Lo cual no le libera del estigma de la locura: ‘Me enfada hasta el agotamiento ver que el jardín, el mejor espacio de la clínica, se convierte en un cementerio. Estoy cansado de mi locura y de la de los demás.’ Vive bajo la sensación de alguien que asocia dos binomios: marroquí-enfermo, europeo-normal. La muerte de David agrava las cosas. En conversación virtual con el amigo, le dice: ‘Tú sabes de mi obsesión por encontrar el límite, esa delgada línea que separa la cordura de la locura. Ahora, tu desaparición me ha traído otra: ¿dónde está la delgada línea que separa la vida de la muerte?’

Viaje interior de alguien que vive escindido por su origen y por su asentamiento. Siente terror e indignación cada vez que los medios de comunicación hablan de pateras hundidas en el estrecho: ‘Me siento hermano de todos ellos y es tan grande mi dolor que preferiría ser uno de ellos y dejar que el mar hiciera con mis despojos aquello que le viniera en gana’.
Novela tensa e intensa. De alguien a quien le trepana un pensamiento: ‘No se puede ser de dos lugares’, pero que se acaba curando y sale del centro a sus 31 años. Con una lección aprendida, para el futuro que le espera: ‘La cordura no permite coger atajos’.
 Si dicen que el viaje enseña a definir la vida, el de esta novela no te deja indiferente. Al contrario: como lector puedo certificar que el texto le devuelve a la literatura una de las claves para ahondar en ese misterio tortuoso al que llamamos ‘vida’.

                                                     Madrid, 2 de marzo de 2008.






Saïd El Kadaoui (Entrevista al autor realizada por Sara Chiodaroli, junio-agosto 2010, Milano-Barcelona)storiemigranti
COMENTARI A STORIE MIGRANTI  Link del comentari, clica aquí
Límites y fronteras di Saïd El Kadaoui (Editorial Milenio, 2008)
Saïd El Kadaoui è un giovane psicoterapeuta, nato in Marocco, nella provincia di Nador, ma residente in Spagna dall’epoca dell’infanzia. Attualmente vive a Barcellona dove esercita la sua professione e dove si dedica alla scrittura in più direzioni, la prosa giornalistica, grazie alla quale esprime la sua prospettiva sulla cultura dell’ “altro” che si sta generando nella Spagna contemporanea, e la prosa letteraria, della quale abbiamo qui riportato un esempio. Límites y fronteras è il suo primo romanzo.
Il romanzo ci racconta la storia di Ismaïl, giovane marocchino che vive a Barcellona dall’infanzia in seguito all’emigrazione della sua famiglia. La narrazione inizia attraverso un atto di follia compiuto dal protagonista, il quale si trova a gridare per la strada la propria “identità” berbera. A partire da questa dichiarazione Ismail comincia un percorso di introspezione alla ricerca delle tracce perdute e abbandonate, attraverso un’opera di rimozione psicologica, della cultura d’origine. L’adolescenza era stata segnata da una totale adesione alla cultura del Paese d’accoglienza, la cultura catalana, il calcio spagnolo, ecc, negando tuttavia, altrettanto drasticamente, e disintegrando ciò che la sua memoria serbava del passato vissuto in Marocco, attivo non solo come luogo dell’infanzia e degli affetti, ma anche come punto di riferimento culturale nei momenti di amarezza rispetto al razzismo quotidiano. Questo viaggio interiore, condotto grazie a un interlocutore privilegiato, uno psicoterapeuta che si occupa di Ismaïl in un istituto per infermità mentali, mostra al personaggio la necessità di riconoscere una doppia presenza in se stesso: due culture e due esistenze che dovranno, prima o poi, trovare un punto di incontro e di unione. Inoltre, emerge una rappresentazione problematica della Spagna, un paese che pretende integrazione dai suoi immigrati, ma che, allo stesso tempo, non sa come reagire ai casi di coloro che davvero riescono ad “adattarsi” al suo modello. Ismaïl vive frontiere invisibili, intrise del razzismo strisciante e degli stereotipi che non riesce a far quadrare con l’idea positiva costruita nel corso della sua lunga permanenza in Spagna.
(Sara Chiodaroli, settembre 2010)

Límites y fronteras de Saïd El Kadaoui (Editorial Milenio, 2008)
Saïd El Kadoui es un joven psicoterapeuta; nació en Marruecos en la provincia de Nador, pero reside en España desde que era niño. Actualmente vive ne Barcelona donde ejerce su profesión y donde se dedica a la escritura en diferentes ámbitos, la prosa periodística, a través de la cual reflecciona sobre la cultura del “otro” que va generándose en la España contemporánea, y la prosa literaria, de la cual acabamos de presentar un ejemplo. Límites y fronteras es su primera novela.
Esta novela cuenta la historia del Ismaïl, joven marroquí que vive en Barcelona desde que era niño, después de la emigración de su familia a España. La narración empieza con un acto de locura de su protagonista, gritando por la calle su “identidad” berebere. Con esta declaración Ismaïl empieza un trayecto de introspección yendo a buscar las huellas dejadas, y nunca reconocidas plenamente, sino ocultadas, de su cultura de origen. Su juventud se había caracterizado por una llena adhesión a la cultura del País de acogida, la cultura catalana, el futbol, etc. negando y desintegrando de cada paso lo que en cambio su alma retenía de su pueblo natal, ya no sólo un lugar de la niñez, sino un punto de referencia a la hora de reaccionar a los episodios racistas sufridos en Barcelona. Este viaje interior llevado al cabo gracias a un interlocutor privilegiado, un psicoterapeuta que cuida a Ismaïl en un instituto para enfermos mentales, enseña al personaje la necesidad de reconocer una doble presencia en sí mismo: dos culturas y dos existencias que tienen que buscar una vía de comunión. Además sobresale una imagen problematizada de España, un país que pretende integración total de sus inmigrados, pero que a la vez no sabe como reaccionar a los que realmente lo logran. Ismaïl vive fronteras invisibles, hechas de racismo y estereotipos que no encajan en la idea que se construjo durante su larga estancia en España.
(Sara Chiodaroli, septiembre 2010)
--------------------------------


Article a l'AVUI de l'Ignasi Riera, 

Que algú els orienti

Ignasi Riera / Escriptor
Decebut per una campanya electoral que demostra el pes de l'euroescepticisme en el si dels grans partits espanyols. ¿Grans? No si n'examinem programes, ideologies, figures públiques i propostes de govern. Grans, sí, perquè són els que reben més vots i els que disposen de més recursos econòmics. O, dit d'una altra manera: els que tenen més possibilitats d'obtenir crèdits i d'endeutar-se. I al capdavall grans perquè així ho vol una majoria, potser relativa però sempre respectable. Tot i que ens repica massa sovint la dita llatina: Populus vult decipi. O sigui: El poble vol ser enganyat. En tot cas, agraïment als déus menors, i juganers, que ens encarrilen així cap a una democràcia estable.
Però, ¿què expliquen, els tan grans, en campanya, sobre polítiques de salut, en general, i de salut mental, en particular? ¿O dels compromisos anteriors sobre polítiques migratòries? ¿O, ja que hi som, sobre com afecten els processos migratoris les persones que han hagut de canviar de país i de cultura, en situació permanent d'inestabilitat? Ens en parla, en la seva novel·la excepcional Límites y fronteras, el psicòleg clínic Saïd el Kadaoui, que treballa a la Fundació Orienta, una proposta a favor de la salut mental en infants i adolescents, que funciona des del 1974 i que aquest juny prepara un debat sobre el tema: processos migratoris i salut mental. A la seva revista Psicopatología y Salud Mental suggereix temes que jo voldria convertir en preguntes als aspirants a eurodiputats: ¿què en pensen, en el demà d'Europa, dels nous reptes i dels nous traumes d'infants i d'adolescents, de l'ús dels psicofàrmacs, de l'autisme, de la descomposició psicòtica de l'adolescència i de les raons de l'agressivitat i de la violència a l'escola?
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 25. Dimecres, 3 de juny del 2009
Link de l'article a l'AVUI, Clica per llegir-ho a l'AVUI
-------------
               

                                                    
Said el Kadaoui vient de publier son premier roman aux éditions Milenio. Déjà auteur de nombreux articles scientifiques de psychologie de par sa profession, il a souhaité avec “Limites y fronteras” faire une incursion dans le monde de la littérature pour une lecture moins distante et plus accessible au grand public. Pour autant, sa profession de psychologue reste au centre de son oeuvre.
Dans la lignée des auteurs issus de l’immigration maghrébine en Espagne, l’auteur y décrit le mal être lié à la sensation d’être perpétuellement considéré comme un étranger, que vivent de nombreux jeunes de la seconde génération d’immigrés en Espagne. C’est à travers le personnage d’Ismail qu’il nous plonge dans

dilluns, 9 abril de 2012

ENTREVISTA DIARI DE GIRONA SOBRE ELS CRIMS DE TOLOSA: El narcisisme patològic és com...

El narcisisme patològic és com un forat negre. Mai no es pot saciar´

Saïd El Kadaoui Moussaoui
psicòleg i escriptor

  
SÍLVIA BONET | GIRONA
A l'espera de conèixer més detalls sobre la vida de l'assassí de Tolosa, el psicòleg Saïd El Kadaoui intenta traçar un perfil psicòlogic de Mohammad Merah.


Es podria avançar un perfil psicològic del terrorista de Tolosa?
És arriscat fer un perfil psicològic en aquests moments i amb tan poca informació contrastada. Si la informació que ens ha arribat fins ara és certa, sí que es pot parlar d'alguns trets: una persona vençuda per l'odi, fanàtica -el fanatisme permet separar molt clarament els bons i els dolents, no permet el matís; per altra part dóna tranquil·litat perquè se sap i es pot separar perfectament on està el bé i el mal-, freda emocionalment i que actua amb premeditació. Aquesta fredor i capacitat de planificar ens ha de fer pensar en la psicopatia. I que quedi ben clar que un psicòpata no pateix una malaltia mental. Té una ment recargolada però no es pot parlar de malaltia.
Com es pot explicar la radicalització salafista d'aquest jove que ha nascut a Europa?
Una persona que no troba el seu lloc, que se sent apartada i marginada, si té capacitat de resiliència, motivació per canviar la seva vida pot lluitar per canviar la seva situació. És evident que si troba un grup amb qui identificar-se i amb qui lluitar per propiciar aquests canvis, és molt millor. Per tant, l'exclusió per si sola no explica el fanatisme i la radicalització.
Quin perfil tenen, doncs, els joves que se sumen al salafisme?
Una persona que se sent exclosa i que no pot controlar la seva gelosia, el seu odi, la seva enveja, la seva ràbia, pot buscar un grup aparentment fort que el faci sentir-se membre d'una comunitat forta i amb un enemic clar. Alguns del joves que es pugen al carro del salafisme tindrien aquest segon perfil. És evident que el que han de fer els governs és detectar molt bé els canals que utilitzen els fanàtics per captar gent i actuar.
Quin paper hi juga Internet?
Internet, en general, ha fet el món més petit i fa que ara no sigui necessari viure en un mateix lloc per sentir-se membre d'un grup (...). Això té els seus avantatges i els seus inconvenients.
Mohammad Merah presumia d'haver posat "França de genolls". Una actitud pròpia d'un narcisista patològic?
Exacte, presumir que has posat un país de genolls ens parla d'una omnipotència i d'un narcisisme del tot desmesurats. És, pràcticament, presumir d'haver estat Déu durant un temps. Un Déu que vol el mal per alguns, és clar. El narcisisme, quan és patològic (que vol dir desmesurat) és com un forat negre. Mai se'l pot saciar. Aquest noi el va poder saciar però només per un temps. De fet, la psicopatia requereix un ego desmesurat, i, per tant, un narcisisme desmesurat també.
El jove ja havia anunciat que

QUÈ HAN DIT DE "CARTES AL MEU FILL"?

Cartes al meu fill Un català de soca-rel, gairebé, de Saïd El Kadaoui.

Cartes al meu fill.jpg

«El que fa més por de la persona diferent no és la seva diferència, sinó que s’assembli a nosaltres. Reconèixer això voldria dir que avui ets tu el foras­ter, però demà ho podria ser jo.»



Saïd El Kadaoui va néixer al Marroc el 1975 i viu a Catalunya des dels set anys. Ara dirigeix al seu fill Elies unes cartes carregades de tendresa, ironia i humor, però sobretot d’intel·ligència i esperit crític. Una visió nova i valenta de les migracions, la relació entre nosaltres i els altres, la identitat personal i el sentiment de pertinença a una cultura, o a més d’una.

«Sovint em diuen que no semblo marroquí, com si m’estiguessin dient un compliment, una floreta. “I per què t’enfades, noi, si jo volia alegrar-te el dia?”, em va dir una vegada una senyora.
Durant l’adolescència em molestava molt, moltís­sim, que, per una banda, no es deixés de gratar la nafra de la diferència estigmatitzant i, per l’altra, se m’intentés recompensar disfressant-me d’un euro­peu autèntic o, millor, d’un quasi europeu.»


El que ja han dit sobre el llibre:

"Saïd El Kadaoui ha escrito una preciosa y envidiable aproximación a su hijo, y una reflexión apasionante sobre la identidad de cada uno de nosotros. Su libro se lee además con la avidez que sólo consigue la buena ficción, y al mismo tiempo con el recogimiento meditativo del ensayo. Es una obra no sólo recomendable, sino incluso imprescindible en los tiempos en los que nos ha tocado vivir". Pedro Zarraluki

“El que ofereix Cartes al meu fill, amb humor i serietat, amb referències que van de Margarit i Argullol a Kwame Anthony Appiah i Edward Said, és un sòlid pont cap a la terra de les identitats no excloents. Un exercici de lucidesa.” Ricard Ruiz Garzón


(més informació sobre el llibre)

                      Presentació a Girona amb Josep Maria Terricabres, Xavier Rius i Guillem Terribas

COMENTARI AL BLOG "LLIBRES PER COMPARTIR"    (Clica aquí per anar-hi)
 
Avui dia de l'Epifania presento una agradable descoberta gràcies, una vegada més, a un dels meus mentors intel·lectuals en Carlos Molas. Gràcies!

Llibrer planer, ple de riquesa vivencial. Agradable de lectura i profund en reflexió. Delicat en la construcció i ferm en el convenciment. Provocador i empàtic. Una sorpresa i lliçó als meus prejudicis.

Saïd El Kadaoui, psicòleg d'orientació psicoanalista, nascut a Nador el 1975, des dels 7 anys resideix a Catalunya, és l'autor d'aquest llibre que es construeix en el marc de fons del diàleg entre pare i fill, encara que el propi autor diu "que es dirigeix al meu fill és una trampa, perquè la voluntat és crear un diàleg amb el lector i permetre-li fer una mica el xafarder i portar-lo a la vida d'un altre per parlar dels temes que vols".

El llibre ens porta per paisatges del pensament humà que van des de la identitat d'un mateix a aspectes culturals, passant per l'amista, la catalanitat, la llengua...

En la contraportada del llibre hi trobem una perla plena d'intencionalitat "El que fa més por de la persona diferent no és la seva diferència, sinó que s'assembli a nosaltres. Reconèixer això voldria dir que avui ets tu el foraster, però demà ho podria ser jo".

També el podeu trobar en el blog PENSAMENT


ENTREVISTA A L'ARA

Ens fa falta un discurs més serè"

Reflexiu Ha publicat 'Cartes al meu fill. Un català de soca-rel, gairebé' (Ara Llibres), una obra tendra i amb sentit de l'humor per comprendre la complexitat de les migracions
Saïd El Kadaoui, que exerceix de psicòleg i articulista, ha escrit el llibre en forma de cartes al seu fill Elies, que té quatre anys. Saïd El Kadaoui, que exerceix de psicòleg i articulista, ha escrit el llibre en forma de cartes al seu fill Elies, que té quatre anys. PERE TORDERA
Saïd El Kadaoui Moussaoui té un discurs elaborat sobre la identitat i el sentiment de pertinença. Psicòleg i escriptor -també és autor de la novel·la Límites y fronteras (2008)-, va néixer al Marroc i des dels set anys viu a Catalunya, un recorregut vital que el fa sentir sovint com "l'apèndix de dos països".
Argumenti aquesta frase del llibre: "El que més por fa de la persona diferent no és la seva diferència sinó que s'assembli a nosaltres".
Veiem situacions curioses, com que el penúltim immigrant és enemic de l'últim que ha arribat. Una actitud que hem comprovat últimament. Els penúltims immigrants fan bandera de ser autòctons i rebutgen el nouvingut. No es recorda la pròpia experiència ni es té en compte el mal que fa sentir-se estrany.
Del que no som prou conscients és que l'immigrant pateix quan se'l tracta com a foraster.
És un patiment. Hi ha alguns que et demanen que siguis un determinat ciutadà i d'altres que et tanquen la porta en el procés d'acabar-te de sentir català. Aquesta percepció de sentir-te relegat, de barrar-te el pas, et fa sentir com un foraster.
Per què està tan estesa la rumorologia sobre la immigració?
L'estranger desperta en el fons de les persones la rivalitat que el nen experimenta quan arriba un germà a la família. De cop, es troba que ha de compartir coses i que ha de trobar el seu lloc. Salvant les distàncies, la immigració provoca un procés molt semblant. Per això és normal que aquesta convivència sigui convulsa. Hem de normalitzar el conflicte, però el conflicte ha d'acabar bé. Tampoc podem pretendre que tot sigui tan fàcil, perquè les persones sentim por de l'estrany. Al Marroc, per exemple, hi ha hagut un problema per acceptar la seva pròpia negror. Els negres al Marroc també s'han sentit marginats.
Què és el que no fem bé en matèria de gestió de la immigració?
Els discursos simplificadors, que diuen com és l'immigrant i com s'ha d'integrar, són molt poc interessants, perquè intel·lectualment no se sostenen. Ens fa falta un discurs més serè, que assumeixi la nova realitat. El que segur que no porta enlloc és aquest discurs que s'articula en l'eix entre nosaltres i ells. En el meu cas, jo formo part d'ells o de nosaltres? I del meu fill, que ha nascut aquí, ja no en parlem. Si el considerem marroquí ens estem equivocant. Hem d'acceptar la realitat.
Diu que la identitat és un vestit que s'ha de fer a mida.
El més desitjable seria que tant el lloc d'origen com el d'arribada formin part de l'individu. Com? Amb naturalitat. No cal fer res extraordinari per semblar més marroquí o menys, més català o menys.
Escriu: "Vinc d'un país feréstec que va fer fora el meu pare i visc en un país que mai no l'ha estimat".
Els fills de la immigració, que han vingut de petits o han nascut aquí, hem trobat el nostre lloc, però, alhora, hem observat com s'ha tractat els nostres pares. A ells se'ls hauria d'avaluar en funció de com han educat els seus fills. Però als pares no se'ls pot demanar que siguin capaços de tot. Té tant valor el que han fet i, en canvi, han hagut de digerir tantes mirades estranyes.


EL MEU AMIC SAID, L'ACTUAL FRANCESC CANDEL (article al Diari de Girona)

Divendres 27 de gener de 2012 



JORDI SERRANO M'he llegit el llibre de Said El KadaouiCartes al meu fill. Un català de soca-rel, gairebé. Said va néixer a Beni Sidel, a Nador, Marroc, el 1975; és psicòleg i autor de diversos llibres. Estem assistint a la irrupció d'una generació de persones nouvingudes, els altres nous catalans, amb una preparació i bagatge impressionants que ens poden servir de brúixola davant dels dubtes que ens poden generar situacions i problemes nous. Fem-ne un tastet: "El que fa més por de la persona diferent no és la seva diferència, sinó que s'assembli a nosaltres. Reconèixer això voldria dir que avui ets tu foraster, però demà ho podria ser jo". De fet, demà pots ser tu mateix. Alguns fins i tot ens sentim estrangers a casa nostra, no només als de fora els "toca mirar el món des dels marges", de marges n'hi ha de moltes menes: lloc de naixença, de classe social, emocionals, sexuals, intel·lectuals, polítics, psicològics, etc.
He rigut quan explica que al seu pare -musulmà- li van fer un regal: dues ampolles de vi i un pernil de pota negra. En Said hi fa reflexions sobre la reacció del seu pare, jo sobre la patològica incultura del país. Mira que se'n poden arribar a regalar de coses!
Reconforta reafirmar idees que semblen no existir en la nostra vida pública: "La lluita per les llibertats individuals i per la igualtat de drets és patrimoni del món i en tots els seus racons es poden trobar persones valentes que han lluitat i lluiten encara per aconseguir que es respectin. No és patrimoni d'Occident." Com si a occident no hi hagués hagut la Inquisició o l'holocaust, per exemple.
Normalment aquí quan parlem de diversitats ho fem amb una barreja de paternalisme o pretesa superioritat malentesa, en canvi Said ens diu que "deixem-nos de multiculturalitats, interculturalitats, diversitats i centrem-nos en la justícia social". Correcte, ja que si no es pot "confondre el respecte a la diversitat amb la pèrdua de drets individuals". Arribem a l'absurd de pensar que hem de respectar atacs als drets humans. És bona la reflexió que ens fa que "ja no es parla de lleis naturals. Ara es parla de cultures. A la merda la cultura!". També coincideixo amb ell que "un món sense vels de cap mena seria millor", però encara hi ha molts tipus de vel, a més dels de roba, especialment el de la indignitat humana, el del racisme en la ments de molts catalans.
És veritat com ens diu Said que d'una manera o altra tots som immigrants, però alerta que qui més mal ens fa sempre no són els "altres" sinó els "nostres". Em sento mil vegades més a prop del Said nascut a Beni Sidel que de la major part de veïns de la meva escala. És el meu germà, el nou Francesc Candel.




EL CORÁN Y EL CAGANER 
RICARD RUIZ GARZÓN, El Periódico, 25 de maig de 2001

(Comentari de Cartes al meu fill) 

 
Link per llegir al Periódico
¿Se imaginan un buen libro sobre la identidad y la inmigración, escrito por un barcelonés (de origen marroquí pero criado en Berga),cuya portada mostrara a un caganer junto a un ejemplar del Corán?
¿Se imaginan el gustazo de enviárselo a García Albiol o al platafórmico Anglada, a ver si aprenden algo? ¿Se imaginan regalárselo a cualquier integrista de pacotilla, ya sea cristiano, musulmán o simplemente imbécil? Si se lo imaginan, si les dura la resaca electoral, tengo una buena noticia y otra... mejor. 
La buena es que ese libro existe: se titula Cartes al meu fill, su autor es el narrador y psicólogo
barcelonés (de origen marroquí pero criado en Berga) Saïd el Kadaoui Moussaoui y lo publicará
Ara Llibres el 16 de junio (me adelanto un poco, pero vayan encargándolo porque vale la pena).
La mejor es que El Kadaoui es un autor inteligente y ponderado al que la boutade del Corán y el caganer le hizo gracia como broma en una fiesta, pero nunca como propuesta real. Con una portada mucho más sobria y el subtítulo Un català de soca-rel, gairebé (inspirado en una frase de Hanif Kureishi), este padre preocupado por cómo crecerá su hijo en una sociedad cada vez más desigual va más allá del epistolario. Lo que ofrece Cartes al meu fill, con humor y seriedad, con referencias que van de Margarit y Argullol a Kwame Anthony Appiah y Edward Said, es un sólido puente hacia la tierra de las identidades no excluyentes. Un ejercicio de lucidez.
No sé si les ha molestado que recordara dos veces que Saïd es de origen marroquí pero criado en
Berga. Apellidándose El Kadaoui, hay quien cree que hay que aclararlo, subrayar que habla y escribe un perfecto catalán, que podría fundar, como él dice, una «asociación de marroquís que no lo parecen" . A mí me molestan esos recordatorios.  Tanto que, tras ponerlos por inercia y ver el error, los he dejado.
El Kadaoui me ha enseñado a hacerlo: a reconocer, aceptar y corregir. Corrijamos pues: esta semana en la que dicen que es noticia un ultraderechista xenófobo que avergüenza a Catalunya desde Vic, yo he preferido hablarles de un escritor dialogante. Quizá con la esperanza de que no salgamos de esta crisis pisoteando a los más débiles, sino a los poderosos que lo fomentan y aprovechan. Y el caganer, mientras, al pessebre.