En Joan, un carter divorciat que l'any 1996 treballa a L'Hospitalet, canvia de ruta de repartiment i li arriben de tant en tant cartes per un tal Andreu Roca a una casa que s'ha enderrocat i en el remitent només s'hi llegeix "Olga". Intrigat per la reiteració d'aquestes cartes que, en no haver-hi adreça del remitent, es retornen a unes saques que al cap d'un temps són destruïdes, un dia n'obrirà una, llegirà com l'Olga enyora l'Andreu i els moments meravellosos que va viure amb ell i lamenta no haver-lo pogut ajudar, no haver pogut salvar aquella relació. N'obrirà més, s'dentificarà plenament amb les cartes de l'Olga i iniciarà una cerca d'aquesta Olga de la que ja no es podrà fer enrere.
Una història que enganxa, amb tombs inesperats o no tot és el que sembla, però finalment tot encaixa i amb final esperançat.
ON COMPAR AMOR A LA CARTA
Pots trobar segur la novel·la Alibri (Balmes Universitat, abans Herder) a ABACUS de L'Hospitalet i Vic, a Perutxo de L'Hospitalet, a Llibreria Catalònia (Rnda St Pere, 3), a La Central del Museu d'Història de Barcelona, carrer Llibreteria, (clica per veure disponibilitat) a la del Raval i carrer Mallorca, a Proa (Rosselló 212), també a a Santos Ochoa de Fabra i Puig, 165, entre Virrei Amat i Meridina, i a la LLibreria 22 de Girona (on la presentaré amb en Xavier i la Iolanda Pineda l'11 de gener) i altres ABACUS
Fragment del capítol segon:
...Cada matí, només arribar a correus, classificava encuriosit
les cartes cercant-ne una de nova, mentre em retreia no haver obert les
anteriors. Més tard, quan en fer el repartiment passava pel descampat ple de
bassals del carrer Cartago, on abans hi havia aquelles torres, em preguntava
per quins set sous les continuava enviant allà, em preguntava per què escrivia
a l’Andreu, em preguntava què se n’havia fet. Uns dubtes que no s’acalaririen
uns dies més tard quan va arribar a les meves mans una segona carta.
Dimarts, 5 de novembre de 1996
Hola, Andreu,
Avui he anat a sopar al restaurant xinès que tant ens agradava. Aquell on havíem anat
tantes vegades, aquell on després de repetir-me que allò no tornaria a passar,
que mai més no em tornaries a fer mal, em vas demanar perdó i jo et vaig
prometre que estaria sempre al teu costat per ajudar-te. Moltes vegades m'hi
havia aturat al davant, però fins avui no he estat capaç d’entrar-hi. Una força
superior m'ho impedia; la por de trencar els nostres records, el ressò encara
present de les teves paraules, esdevenien un mur més fort que la meva voluntat.
En
traspassar la porta, han sonat les campanetes. Te'n recordes? Que en són de
boniques! No estava ple, només hi havia vuit o deu persones. Taula només per
un, senyora? m'ha preguntat la cambrera, com si es recordés de tu, com si notés
la teva absència. M'ha acompanyat fins a la
taula del racó, sota el quadre del riu, els cedres i les barques, la nostra
taula, la de sempre. He rellegit el meú de nit dues vegades. Amanida xinesa, arròs amb gambes i verdures, pollastre
al curry i vi rosat, he triat. M'havia assegut de cara a la porta, però, cada
vegada que s'obria, quelcom se'm movia per dins, com si esperés la teva
arribada. Encara no m'havia pres la meitat de l'amanida, quan se m'ha fet un
nus a l'estòmac. Llavors m'he canviat de cadira, de cara a la peixera, en el teu lloc. M’ he begut d'un
glop mig got de vi, he tancat uns instants els ulls i he recordat allò que em
vas dir quan pensaves que potser em deixaries, que calia que continués sempre
endavant. He reprimit les ganes de plorar i m'he
limitat a observar l'anar i venir, pausat però constant dels peixos; aquells
peixos vermells que deies que podien viure seixanta o setanta anys, que
envellirien amb el nostre amor.
Quan m'han portat el segon plat m'he adonat
que em mancava alguna cosa. He anat a la màquina i he comprat un paquet de
tabac. He encès una cigarreta. Només he fet
quatre o cinc calades, jo continuo igual, gairebé no fumo, ja ho saps.
El que m'agrada és l'olor i la dansa del fum i mentre es consumia lentament en
el cendrer, mentre la seva aroma es fonia amb les olors de las gambes, les
verdures i el curri, l'angoixa que em premia l'estòmac s'ha anat esvaint.
Tu
no hi eres, i l'ampolla de vi per a mi sola ha estat massa. M'ha pujat una
mica. Si t'hagués tingut al meu costat hauria rigut, potser hauria deixat anar
algunes d'aquelles bestieses tan meves, però la melangia de tu, l'enyorança
d'un passat al que m'agafo, m'ha envaït dolçament sense fer preguntes, sense
necessitat de respostes.
No
m'he acabat el pollastre. Faltaves tu i no t'has pres el que sobrava. Després
de postres, gelat de vainilla amb nous, com sempre. He anat al lavabo i m'he
pintat els llavis, com a tu t'agrada. Però, en tornar cap a la taula, m'he vist
reflectida al mirall de darrera la peixera, sola, sense ningú que m'esperés per
picar-me l'ullet o llençar-me aquell petó que jo rebria complaguda.
He
caminat sense pressa fins a casa, mentre em retreia per què et vaig perdre, mentre em retreia els errors que vam
cometre. Tu no has pujat. Estava, millor dit, estic encara, una mica beguda.
Estirada al sofà, m'he descordat la brusa i m'he deixat abraçar per records de
tendresa. M'acaronava i tu et gronxaves pels meus sentiments. T'he esperat en
va, tu no venies. Després he anat al llit, he intentat dormir i no podia. I
ara, desvetllada, t'escric per retrobar-te.
Saps?
Dissabte passat vaig anar a Sant Medir i la Font Groga. La tardor avança i els
castanyers i els roures de Collserola ja han perdut els grocs; ara són ben
marrons. Diumenge farà deu anys que allà, a la font, em vas dir per primer cop
t'estimo. Jo, com cada any, hi aniré i t'enyoraré mentre contemplo com els
arbres es despullen i perden les fulles.
Olga
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada