"Durant tota aquesta estona que fa que estic mirant per la finestra, no he pensat en la feina, ni en la família, ni en cap dels molts problemes que de nit no em deixen dormir. (...). Faig tot el que puc per corregir el curs dela realitat, i preveure-ho tot perquè, si evito que hi hagi cap ensurt, l'endemà resulti més suportable. Però preveure-ho tot em produeix un desassossec desmesurat, que fa que les coses em passin pel davant com una exhalació, sense furir-ne. No frueixo del petó sinó quan ja és passat; aleshores el record de grat".
Quim Monzó: 'La literatura catalana aguanta, és de primera qualitat, allò que no aguanta és el país'
VilaWeb ofereix una entrevista extensa amb l'escriptor, que farà el discurs inaugural de la cultura catalana a la Fira del llibre de Frankfurt
Quim Monzó, (Barcelona, 1952) fa el discurs inaugural de la cultura catalana a la Fira del llibre de Frankfurt. En aquesta entrevista parla del seu procés creatiu, de com ha trobat el seu model de llengua, i del canvi de paisatge dels seus contes: ja no són els bars, sinó els hospitals. També parla del nou llibre que és a punt de publicar, 'Mil cretins', i de la nova etapa que ara comença. Tot això sense deixar de prendre posició crítica sobre les realitats literàries, socials i polítiques que l'envolten i que el preocupen.
—L'editorial Frankfurter acaba de publicar '100 contes', volum que aplega tots els contes publicats fins ara. L'ha presentat al Festival Internacional de Literatura de Berlín. Com va anar?—A Berlín vaig participar en un acte, i hi vaig llegir un fragment d'un conte, 'L'accident'. I després un actor va llegir en alemany el conte sencer. Què va passar? Que em vaig enamorar d'aquell actor. Era un senyor de cabells blancs, que va llegir perfectament el text, sense sobreactuar. A Catalunya, quan et diuen que un actor llegirà un conte teu, tremoles i dius: Oh, no!, si us plau! Que vingui Satanàs i se m'endugui, perquè no vull que un actor llegeixi contes meus. Sempre he mirat que m'ho fessin periodistes, de ràdio i televisió. Perquè m'estimo més un periodista que llegeix un informatiu amb fredor que no pas un actor que sobreactua. Què tenen els alemanys? Uns actors especialitzats a fer lectures, que llegeixen meravellosament bé, pronuncien les paraules perfectament, en un to neutre; quan hi ha un diàleg, exageren una mica el to per marcar la diferència amb el narrador, però de seguida tornen al to fred, gens sobreactuat. Són una meravella. Em vaig enamorar d'aquesta manera de llegir. I els catalans n'haurien d'aprendre. Nosaltres no en tenim el costum, perquè hi ha molt poca tradició de llegir narrativa en veu alta.
—La bona literatura ha de poder aguantar la lectura en veu alta?
—La literatura que m'agrada, sí que ha d'aguantar una lectura en veu alta. Això no vol pas dir que hi hagi un llibre il·legible en públic, però que sigui un grandíssim llibre. Ara corregeixo galerades d'un nou llibre que sortirà, calculo, a final del mes d'octubre. I què faig, en aquesta última repassada? El llegeixo en veu alta. Ho faig sempre. Perquè t'adones de molts errors: de cacofonies, de repeticions, de rimes internes... I pots canviar una paraula perquè soni millor en la lectura. Si sona millor llegit en veu alta també sona millor en la lectura interior del lector. Per tant, li facilites la feina. M'agraden els llibres que es poden llegir en veu alta, que s'entenen i que tenen ritme. Aquest ritme de lectura que és apassionant, si és bo.
—En l'acte del Festival Internacional de Literatura de Berlín el públic també hi va intervenir. Què els va interessar de la seva literatura?
—Una de les coses que més va comentar la gent que havia llegit el llibre (també me la van preguntar molts periodistes alemanys) és aquesta: 'Per què desaprofita cent idees fent cent contes, si en sortirien cent novel·les? Si podria passar tota la vida desenvolupant aquestes idees?' Vaig pensar: No, o no enteneu què és un conte o no enteneu el goig que és un conte i el goig que és escriure curt. Que moltes d'aquestes idees es podrien allargar, sí; però seria com allargar un xiclet.
—Que li diguessin que escriure cent contes era desaprofitar cent idees el devia molestar molt. Perquè vostè se n'ha fet tips, de defensar el conte com un gran gènere, contra els qui el consideren un gènere menor.
—A mi, allò que em fa riure és aquesta idea tan antiga, tan avorrida, que diu que el conte és un gènere menor; que el gran gènere és la novel·la. No, el conte és un gènere esplèndid. No diré pas que el conte sigui el gènere bo i la novel·la el gènere caduc. Hi ha novel·les boníssimes, poca broma! Hi ha autors més radicals: Jorge Luis Borges, que mai no va escriure cap novel·la, va escriure contes tota la vida; abominava la novel·la. Deia que no havia llegit mai una novel·la que no en sobrés, si més no, un terç. Que hi havia molta palla. I en Giorgio Manganelli deia: 'Les novel·les són vuitanta línies de text i tres metres cúbics d'aire. Jo trec els tres metres cúbics d'aire i deixo les vuitanta línies de text.' Ells eren més radicals en això, però s'entén. Hi ha molta palla en la novel·la. En l'últim llibre que he publicat fins ara, 'El millor dels mons', al cos central hi ha una novel·la que es diu 'Davant del rei de Suècia'. Fa cent pàgines justes. Però quan el vaig acabar en feia cent setanta vuit o cent vuitanta. Llavors vaig començar a repassar i a treure tot allò que podia eliminar, fins a convertir-la en una novel·la curta.
—Publicar a l'alemany '100 contes' és una magnífica presentació i un recull de la seva literatura, perquè conté tota la seva trajectòria, dels primers contes de 'Uf, va dir ell', de l'any 1978, fins als contes de 'El millor dels mons' del 2001.
—Totalment. L'holandès Cees Nooteboom en un article explica com tot escriptor que comença estableix uns lligams de complicitat amb el seu públic natural. En el meu cas, aquests lligams es van establir amb el públic català. I són uns lligams en què vas creixent, vas canviant d'opinions, vas madurant, i el teu públic et segueix o no et segueix, però també canvia, madura, s'eixampla. Però tothom sap clarament amb quins llibres has començat i quin és l'últim. En canvi, quan entres en un país estranger, poques vegades comences publicant el primer llibre que has escrit. Comences per l'últim o per un del mig. Això fa que el públic lector d'aquest altre país no estableixi amb tu aquesta mateixa complicitat, de la mateixa manera. Perquè aquest públic ignora l'evolució que has fet des dels inicis. I amb aquests '100 contes', sí que es veu l'evolució.
—Quina evolució estilística hi ha en els seus contes del 1978 al 2001?
—A 'Uf, va dir ell' i a 'Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury', hi trobo aquesta borratxera d'adjectius que és molt típica de la joventut. Quan descobreixes que no necessàriament has de fer servir els adjectius obvis, com ara 'neu blanca' o 'carbó negre', i pots dir 'neu insípida', un adjectiu que descol·loca una mica, penses: 'Collons, que bé que escric!' I t'emborratxes i comences a fer servir adjectius constantment, constantment. Això he vist que passa a molta gent quan comença. I en aquesta època, jo ho feia molt i molt. Per una altra banda, veig que la idea del conte, ja la tinc formada. Hi ha la idea que un conte és una unitat, una cosa a mig camí entre el relat i el poema. És clar, el 1978 ja havia publicat dos llibres: 'Self Service' i 'L'udol del griso al caire de les clavegueres', dos llibres que no he reeditat mai. Perquè crec que em van servir per anar-me equivocant en moltes coses i anar-ne aprenent. Després, a partir de 'L'illa de Maians', hi ha un procés progressiu d'aprimament del conte. Si no cal fer servir adjectius, perquè no afegeixen res a la història, no es fan servir. I 'El perquè de tot plegat' és summament esquemàtic, és molt fred. Diria que arribo al límit del fet esquemàtic. Després a 'Guadalajara' hi ha un procés una mica més estrany: no tornen els adjectius, però comença a complicar-se la frase. Es torna a engreixar la història i començo a fer una cosa que no feia abans, que és anar-me'n per les branques, una mica. A 'El millor dels mons' les branques són molt més evidents. En algun conte començo amb una història i després m'embranco i me'n vaig de la història inicial i acabo en una altra banda. I això em dóna un cert gust perquè és nou. Si tota la vida fas les mateixes coses acabes avorrint-te. En aquests contes faig digressions i, aquestes digressions, no les reprimeixo. I en els contes del llibre nou encara hi ha més digressions, fins al punt que no sé si són realment contes o comencen a ser una altra cosa.
—Ha revisat els '100 contes' o el públic alemany en té la versió original?
—Els he revisats.
—Per quin motiu revisa la seva obra i no la manté tal com la va escriure en aquell moment?
—Per un fet bàsic, la situació de la llengua catalana. Quan jo començo a escriure, els meus models literaris són els llibres catalans que llegeixo en aquell moment. Però començo a treballar en premsa en català (el Món, Avui, Diari de Barcelona) i també en ràdio, i això és importantíssim. I m'adono que quan escric per la ràdio ho faig d'una manera molt diferent de quan escric un conte. I, per què per ràdio parlo normal, com parlem tots plegats, amb un cert gust per la llengua, no pura gasòfia, i en canvi quan em poso a escriure escric més refistolat? És una incongruència. Va ser un procés d'anar-me adonant que era absurd allò que feia. I això em va fer veure la necessitat de revisar tots els llibres. És una cosa que el lector alemany no percep, perquè ja va directe a la traducció, però per al lector català, i per a mi, és important per a fixar la llengua. En vint anys vaig trobar el model de llengua que volia i que no era l'inicial. L'inicial era un model de català postnoucentista, el que arrossegàvem amb en Pedrolo i que ja no anava. En canvi, el català de la ràdio serveix, si no cau en les aberracions de TV3. I és això que em fa rescriure. Perquè la meva llengua primera és molt dubitativa. I perquè jo, com a escriptor, vull que els meus contes siguin escrits en una llengua sensata. Que, quan d'aquí a vint anys, si és que ningú encara llegeix català, llegeixi els contes en una llengua que funcioni.
—Com veu el català ara?
—La situació és perpètuament plena d'interferències. Tens la sensació que cada vegada anem pitjor. Jo la tinc. Perquè surto al carrer i paro l'orella. Els polítics surten al carrer i no paren l'orella, perquè no volen veure la realitat. Perquè, si veuen la realitat, se'n va tot enlaire o han de repensar-ho tot. Els polítics són uns hipòcrites. Tots.
—I quina és la realitat?
—Que anem cap a l'occitanització, cap a l'irlandització. Serem un record. Jo tinc la
