«El que fa més por
de la persona diferent no és la seva diferència, sinó que s’assembli a
nosaltres. Reconèixer això voldria dir que avui ets tu el foraster,
però demà ho podria ser jo.»
|
Saïd El Kadaoui va néixer al Marroc el 1975 i
viu a Catalunya des dels set anys. Ara dirigeix al seu fill Elies unes
cartes carregades de tendresa, ironia i humor, però sobretot
d’intel·ligència i esperit crític. Una visió nova i valenta de les
migracions, la relació entre nosaltres i els altres, la identitat personal i el sentiment de pertinença a una cultura, o a més d’una.
«Sovint
em diuen que no semblo marroquí, com si m’estiguessin dient un
compliment, una floreta. “I per què t’enfades, noi, si jo volia
alegrar-te el dia?”, em va dir una vegada una senyora.
Durant
l’adolescència em molestava molt, moltíssim, que, per una banda, no es
deixés de gratar la nafra de la diferència estigmatitzant i, per
l’altra, se m’intentés recompensar disfressant-me d’un europeu autèntic
o, millor, d’un quasi europeu.»
|
El que ja han dit sobre el llibre:
"Saïd El
Kadaoui ha escrito una preciosa y envidiable aproximación a su hijo, y
una reflexión apasionante sobre la identidad de cada uno de nosotros. Su
libro se lee además con la avidez que sólo consigue la buena ficción, y
al mismo tiempo con el recogimiento meditativo del ensayo. Es una obra
no sólo recomendable, sino incluso imprescindible en los tiempos en los
que nos ha tocado vivir". Pedro Zarraluki
“El que ofereix
Cartes al meu fill, amb humor i serietat, amb referències que van de
Margarit i Argullol a Kwame Anthony Appiah i Edward Said, és un sòlid
pont cap a la terra de les identitats no excloents. Un exercici de
lucidesa.” Ricard Ruiz Garzón
|
COMENTARI AL BLOG "LLIBRES PER COMPARTIR" (Clica aquí per anar-hi)
Avui dia de l'Epifania presento una agradable descoberta gràcies, una vegada més, a un dels meus mentors intel·lectuals en Carlos Molas. Gràcies!
Llibrer planer, ple de riquesa vivencial. Agradable de lectura i profund en reflexió. Delicat en la construcció i ferm en el convenciment. Provocador i empàtic. Una sorpresa i lliçó als meus prejudicis.
Saïd El Kadaoui, psicòleg d'orientació psicoanalista, nascut a Nador el 1975, des dels 7 anys resideix a Catalunya, és l'autor d'aquest llibre que es construeix en el marc de fons del diàleg entre pare i fill, encara que el propi autor diu "que es dirigeix al meu fill és una trampa, perquè la voluntat és crear un diàleg amb el lector i permetre-li fer una mica el xafarder i portar-lo a la vida d'un altre per parlar dels temes que vols".
El llibre ens porta per paisatges del pensament humà que van des de la identitat d'un mateix a aspectes culturals, passant per l'amista, la catalanitat, la llengua...
En la contraportada del llibre hi trobem una perla plena d'intencionalitat "El que fa més por de la persona diferent no és la seva diferència, sinó que s'assembli a nosaltres. Reconèixer això voldria dir que avui ets tu el foraster, però demà ho podria ser jo".
També el podeu trobar en el blog PENSAMENT
ENTREVISTA A L'ARA
Ens fa falta un discurs més serè"
Reflexiu Ha publicat 'Cartes al meu fill.
Un català de soca-rel, gairebé' (Ara Llibres), una obra tendra i amb
sentit de l'humor per comprendre la complexitat de les migracions
Saïd
El Kadaoui, que exerceix de psicòleg i articulista, ha escrit el llibre
en forma de cartes al seu fill Elies, que té quatre anys. PERE TORDERA
Saïd El Kadaoui Moussaoui té un discurs elaborat sobre la identitat
i el sentiment de pertinença. Psicòleg i escriptor -també és autor de
la novel·la Límites y fronteras (2008)-, va néixer al Marroc i
des dels set anys viu a Catalunya, un recorregut vital que el fa sentir
sovint com "l'apèndix de dos països".
Argumenti aquesta frase del llibre: "El que més por fa de la persona diferent no és la seva diferència sinó que s'assembli a nosaltres".
Veiem situacions curioses, com que el penúltim immigrant és enemic de l'últim que ha arribat. Una actitud que hem comprovat últimament. Els penúltims immigrants fan bandera de ser autòctons i rebutgen el nouvingut. No es recorda la pròpia experiència ni es té en compte el mal que fa sentir-se estrany.
Del que no som prou conscients és que l'immigrant pateix quan se'l tracta com a foraster.
És un patiment. Hi ha alguns que et demanen que siguis un determinat ciutadà i d'altres que et tanquen la porta en el procés d'acabar-te de sentir català. Aquesta percepció de sentir-te relegat, de barrar-te el pas, et fa sentir com un foraster.
Per què està tan estesa la rumorologia sobre la immigració?
L'estranger desperta en el fons de les persones la rivalitat que el nen experimenta quan arriba un germà a la família. De cop, es troba que ha de compartir coses i que ha de trobar el seu lloc. Salvant les distàncies, la immigració provoca un procés molt semblant. Per això és normal que aquesta convivència sigui convulsa. Hem de normalitzar el conflicte, però el conflicte ha d'acabar bé. Tampoc podem pretendre que tot sigui tan fàcil, perquè les persones sentim por de l'estrany. Al Marroc, per exemple, hi ha hagut un problema per acceptar la seva pròpia negror. Els negres al Marroc també s'han sentit marginats.
Què és el que no fem bé en matèria de gestió de la immigració?
Els discursos simplificadors, que diuen com és l'immigrant i com s'ha d'integrar, són molt poc interessants, perquè intel·lectualment no se sostenen. Ens fa falta un discurs més serè, que assumeixi la nova realitat. El que segur que no porta enlloc és aquest discurs que s'articula en l'eix entre nosaltres i ells. En el meu cas, jo formo part d'ells o de nosaltres? I del meu fill, que ha nascut aquí, ja no en parlem. Si el considerem marroquí ens estem equivocant. Hem d'acceptar la realitat.
Diu que la identitat és un vestit que s'ha de fer a mida.
El més desitjable seria que tant el lloc d'origen com el d'arribada formin part de l'individu. Com? Amb naturalitat. No cal fer res extraordinari per semblar més marroquí o menys, més català o menys.
Escriu: "Vinc d'un país feréstec que va fer fora el meu pare i visc en un país que mai no l'ha estimat".
Els fills de la immigració, que han vingut de petits o han nascut aquí, hem trobat el nostre lloc, però, alhora, hem observat com s'ha tractat els nostres pares. A ells se'ls hauria d'avaluar en funció de com han educat els seus fills. Però als pares no se'ls pot demanar que siguin capaços de tot. Té tant valor el que han fet i, en canvi, han hagut de digerir tantes mirades estranyes.
Argumenti aquesta frase del llibre: "El que més por fa de la persona diferent no és la seva diferència sinó que s'assembli a nosaltres".
Veiem situacions curioses, com que el penúltim immigrant és enemic de l'últim que ha arribat. Una actitud que hem comprovat últimament. Els penúltims immigrants fan bandera de ser autòctons i rebutgen el nouvingut. No es recorda la pròpia experiència ni es té en compte el mal que fa sentir-se estrany.
Del que no som prou conscients és que l'immigrant pateix quan se'l tracta com a foraster.
És un patiment. Hi ha alguns que et demanen que siguis un determinat ciutadà i d'altres que et tanquen la porta en el procés d'acabar-te de sentir català. Aquesta percepció de sentir-te relegat, de barrar-te el pas, et fa sentir com un foraster.
Per què està tan estesa la rumorologia sobre la immigració?
L'estranger desperta en el fons de les persones la rivalitat que el nen experimenta quan arriba un germà a la família. De cop, es troba que ha de compartir coses i que ha de trobar el seu lloc. Salvant les distàncies, la immigració provoca un procés molt semblant. Per això és normal que aquesta convivència sigui convulsa. Hem de normalitzar el conflicte, però el conflicte ha d'acabar bé. Tampoc podem pretendre que tot sigui tan fàcil, perquè les persones sentim por de l'estrany. Al Marroc, per exemple, hi ha hagut un problema per acceptar la seva pròpia negror. Els negres al Marroc també s'han sentit marginats.
Què és el que no fem bé en matèria de gestió de la immigració?
Els discursos simplificadors, que diuen com és l'immigrant i com s'ha d'integrar, són molt poc interessants, perquè intel·lectualment no se sostenen. Ens fa falta un discurs més serè, que assumeixi la nova realitat. El que segur que no porta enlloc és aquest discurs que s'articula en l'eix entre nosaltres i ells. En el meu cas, jo formo part d'ells o de nosaltres? I del meu fill, que ha nascut aquí, ja no en parlem. Si el considerem marroquí ens estem equivocant. Hem d'acceptar la realitat.
Diu que la identitat és un vestit que s'ha de fer a mida.
El més desitjable seria que tant el lloc d'origen com el d'arribada formin part de l'individu. Com? Amb naturalitat. No cal fer res extraordinari per semblar més marroquí o menys, més català o menys.
Escriu: "Vinc d'un país feréstec que va fer fora el meu pare i visc en un país que mai no l'ha estimat".
Els fills de la immigració, que han vingut de petits o han nascut aquí, hem trobat el nostre lloc, però, alhora, hem observat com s'ha tractat els nostres pares. A ells se'ls hauria d'avaluar en funció de com han educat els seus fills. Però als pares no se'ls pot demanar que siguin capaços de tot. Té tant valor el que han fet i, en canvi, han hagut de digerir tantes mirades estranyes.
EL MEU AMIC SAID, L'ACTUAL FRANCESC CANDEL (article al Diari de Girona)
He rigut quan explica que al seu pare -musulmà- li van fer un regal: dues ampolles de vi i un pernil de pota negra. En Said hi fa reflexions sobre la reacció del seu pare, jo sobre la patològica incultura del país. Mira que se'n poden arribar a regalar de coses!
Reconforta reafirmar idees que semblen no existir en la nostra vida pública: "La lluita per les llibertats individuals i per la igualtat de drets és patrimoni del món i en tots els seus racons es poden trobar persones valentes que han lluitat i lluiten encara per aconseguir que es respectin. No és patrimoni d'Occident." Com si a occident no hi hagués hagut la Inquisició o l'holocaust, per exemple.
Normalment aquí quan parlem de diversitats ho fem amb una barreja de paternalisme o pretesa superioritat malentesa, en canvi Said ens diu que "deixem-nos de multiculturalitats, interculturalitats, diversitats i centrem-nos en la justícia social". Correcte, ja que si no es pot "confondre el respecte a la diversitat amb la pèrdua de drets individuals". Arribem a l'absurd de pensar que hem de respectar atacs als drets humans. És bona la reflexió que ens fa que "ja no es parla de lleis naturals. Ara es parla de cultures. A la merda la cultura!". També coincideixo amb ell que "un món sense vels de cap mena seria millor", però encara hi ha molts tipus de vel, a més dels de roba, especialment el de la indignitat humana, el del racisme en la ments de molts catalans.
És veritat com ens diu Said que d'una manera o altra tots som immigrants, però alerta que qui més mal ens fa sempre no són els "altres" sinó els "nostres". Em sento mil vegades més a prop del Said nascut a Beni Sidel que de la major part de veïns de la meva escala. És el meu germà, el nou Francesc Candel.
EL CORÁN Y EL CAGANER
RICARD RUIZ GARZÓN, El Periódico, 25 de maig de 2001
(Comentari de Cartes al meu fill)
Link per llegir al Periódico
¿Se imaginan el gustazo de enviárselo a García Albiol o al platafórmico Anglada, a ver si aprenden algo? ¿Se imaginan regalárselo a cualquier integrista de pacotilla, ya sea cristiano, musulmán o simplemente imbécil? Si se lo imaginan, si les dura la resaca electoral, tengo una buena noticia y otra... mejor.
La buena es que ese libro existe: se titula Cartes al meu fill, su autor es el narrador y psicólogo
barcelonés (de origen marroquí pero criado en Berga) Saïd el Kadaoui Moussaoui y lo publicará
Ara Llibres el 16 de junio (me adelanto un poco, pero vayan encargándolo porque vale la pena).
La mejor es que El Kadaoui es un autor inteligente y ponderado al que la boutade del Corán y el caganer le hizo gracia como broma en una fiesta, pero nunca como propuesta real. Con una portada mucho más sobria y el subtítulo Un català de soca-rel, gairebé (inspirado en una frase de Hanif Kureishi), este padre preocupado por cómo crecerá su hijo en una sociedad cada vez más desigual va más allá del epistolario. Lo que ofrece Cartes al meu fill, con humor y seriedad, con referencias que van de Margarit y Argullol a Kwame Anthony Appiah y Edward Said, es un sólido puente hacia la tierra de las identidades no excluyentes. Un ejercicio de lucidez.
No sé si les ha molestado que recordara dos veces que Saïd es de origen marroquí pero criado en
Berga. Apellidándose El Kadaoui, hay quien cree que hay que aclararlo, subrayar que habla y escribe un perfecto catalán, que podría fundar, como él dice, una «asociación de marroquís que no lo parecen" . A mí me molestan esos recordatorios. Tanto que, tras ponerlos por inercia y ver el error, los he dejado.
El Kadaoui me ha enseñado a hacerlo: a reconocer, aceptar y corregir. Corrijamos pues: esta semana en la que dicen que es noticia un ultraderechista xenófobo que avergüenza a Catalunya desde Vic, yo he preferido hablarles de un escritor dialogante. Quizá con la esperanza de que no salgamos de esta crisis pisoteando a los más débiles, sino a los poderosos que lo fomentan y aprovechan. Y el caganer, mientras, al pessebre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada